• Donades aquestes condicions, ens sembla rellevant assenyalar que la crisi del fenomen de l'intercanvi té molt poc a veure amb la crisi del sistema polític i financer del país del desembre de 2001, perquè s'estava gestant internament des d'un any enrere. Aquesta diferència no és trivial: passats sis mesos des de la signatura del conveni amb el Ministeri de Economia, els fundadors van veure els seus contractes interromputs i la fugida va accelerar-se, perquè l'excés de crèdits en circulació, els quals havien estat venuts arbitràriament arreu del país, ja havia provocat una gran inflació que deixava la paritat en 1 peso = 37.000 crèdits de la Xarxa Global d'Intercanvi. Prosumidors que venien de províncies de l'interior es trobaven amb que els seus crèdits no valien el mateix i se sentien (justament) estafats. En realitat, les acusacions de falsificació dels bons per part de diversos grups pot ser interpretada com la simple replicació de la "Franquícia Social" per altres "emprenedors"... De nou estem a la lliure competència!

• A mitjans de 2002, un estudi d'una agència enquestadora internacional va apuntar, per projecció estadística, l'existència d'uns sis milions de persones al país que afirmaven participar (o haver-ho fet) en alguna de les xarxes d'intercanvi existents al país. Curiosament, els sistemes "tancats", és a dir, aquells grups que no tenien contacte amb bons i regles d'altres llocs, van sofrir la mateixa caiguda escandalosa, la qual fou molt més ràpida que el seu creixement.

• Investigacions realitzades en l'any 2003 (resultats encara no publicats), estimen en uns 100.000 els participants a tot el país, consignant uns 47.000 membres a una de les xarxes de la zona oest de Buenos Aires (Club de l'Intercanvi Zona Oest), que segueix funcionant aïllada de les -ara virtuals- Xarxa Global de l'Intercanvi i Xarxa de l'Intercanvi Solidari, practicant el seu sistema mixt: emissió de bons controlada centralment, fort mecanisme de dependència dels coordinadors de grup, caracteritzats per la seva eficiència i carisma, en alguns casos.

• Tornem ara a la pregunta inicial sobre quines han estat les claus de l'èxit de les xarxes d'intercanvi a Argentina (no a Amèrica Llatina). D'acord amb les nostres investigacions, és necessari rescatar al menys:

- l'existència de fenòmens de monedes paral·leles a gairebé totes les províncies argentines des de 1986, gairebé deu anys abans del sorgiment del primer Club de l'Intercanvi; aquest fet, d'alguna manera, va preparar l'imaginari social per la utilització d'altres instruments de comercialització diferents de la moneda oficial: amb freqüència aclarien "S'accepten pesos, dòlars, bons provincials o crèdits"

- l'experiència de la dolarització efectiva de l'economia des de l'any 1991, que va transformar en pràctica comú el pagament en efectiu amb dòlars o pesos, a pràcticament tots els àmbits de comercialització privats: taxis, restaurants, comerços en general, compra de cotxes i immobles; es mantenia la forma en el pagament d'impostos, que havia de fer-se en moneda nacional...

- el relatiu "atreviment" d'una classe mitja que es veia empobrida bruscament i es resistia a canviar els seus patrons de consum, tot adoptant formes heterodoxes de comercialització que no podien ser considerades fora de la legalitat degut a l'agreujament progressiu de la crisi d'ocupació, producte dels programes d'ajustament estructural de l'economia

- l'existència de múltiples pràctiques de treball no assalariat que proposaven noves formes de comercialització per mitjà de la formació de xarxes de consumidors